Dignificació de la perifèria (un secret molt ben guardat)

by jaumeduran

Un nodrit escamot de comensals es disposa a prendre possessió d’un dels menjadors del Restaurant Ginesta, restaurant de barri, possiblement un dels secrets més ben guardats de la cuina perifèrica a Barcelona.
L’escamot en qüestió està integrat per Les Forces Vives del Barri, un nucli voraç de prohoms locals compost per l’A., el X., la C., la R., i jo mateix, més un grupet d’oficials de menor rang però de no menys importància: el D. i la seva companya Z., la P., més la visita de dos delegats de notòria rellevància diplomàtica: el gran J.B. i la sava dona P. Completen el grup la Senyora R. i la Senyora C., dues senadores dels fogons, dos cofres segellats d’inacabable sapiència culinaria.
El Ginesta és un establiment que fa uns deu anys patí una encertada metamorfosi de bar a restaurant, i a dia d’avui és un lloc sorprenent pels detalls d’originalitat en l’ambient, per la pulcritud, la comoditat i l’eficiència amb què és acullit el client. Decoració acolorida, quadres pintats pel propi gerent de la casa. No hi sobren els metres però tampoc n’hi falten, i en cap cas el comensal té aquella terrible sensació d’encongiment, tan enutjosa a l’hora de fer l’àpat que sigui, pròpia dels bars amb pretensió de restaurant. No és el cas del Ginesta, que com ha quedat clar de bon començament és un restaurant amb entitat pròpia, i molt ben fonamentada.
La carta ve encapçalada per l’epígraf “Codex Alimentarum Ginestae” (Llista dels aliments del Ginesta). Amb un somriure interior ja es pot repassar l’extensió d’aquest carta, no pas àmplia però definida amb bon criteri.
L’escamot ha acudit al Ginesta amb la idea d’abordar els arrossos. La prèvia, però, passa pels entrants, molt a la page, molt en la sintonia del que avui et pots trobar en la restauració que vol estar al dia; prenem com a exemple la torradeta de brie amb anxova, sense grans pretensions avanguardistes però de magnífic resultat. I el més important: finalment aquesta fase inicial de l’àpat por veure’s regada per una cervesa Estrella Damm ben freda. Ja estava bé de decepcions i resignacions en aquest sentit, ja estava bé de restaurants on la cervesa de capçalera ni és d’ampolla ni és de la Marca de Totes les Marques. Amb aquest punt d’eufòria espiritual es poden abordar, finalment, els arrossos de la casa.
Jo demano l’arròs de bolets amb escamarlans. És molt bo. Té un punt caldós quasi imperceptible. No té textura de paella ni de caldós amb llamàntol. Té una complexió més aviat bosacana, interior, -el bolet, naturalment- amb el toc marí dels crustacis, recordatori que en aquest país el bosc i el mar no poden donar-se mai del tot l’esquena. El vi, un Gotim d’Or especial per a la casa passa com l’aigua, fresc, amb presència però sense protagonisme, tot ell pura voluntat de convinar i servir. Caigueren cinc ampolles, amb la gràcia d’un noble que capitula.
A la sobretaula, sortí el tema de les habilitats culinàries d’algun dels membres de l’escamot. Com no, el gran J.B. oferí un relat actualitzat de les seves noves fites en matèria de gastronomia, narrades des de l’orígen a la botiga fins al desenllaç final al plat. El relat, naturalment, guarnit tothora amb l’humor desbocat i ocurrent de l’autor, un humor que, com en una traca, no saps mai ni quantes detonacions li queden ni quines insospitades direccions acabaran prenent.
-És com una pel·lícula -reblà l’A. (Força Viva del Barri) entre rialles impossibles de contenir.
I així es consumí la tarda, amb tots els objectius acomplerts. Ara ja, a pensar en la propera missió d’aquest Escamot, que quasi segur que consistirà -un cop més- en reeditar les meravelles del filet de bou amb salsa de ceps o de foie en un restaurant molt concret del centre de Barcelona. Amb molta probabilitat aquestest espai se’n farà ressò. De moment, però, el cordó perimetral de la ciutat ha quedat culinàriament dignificat de forma definitiva pel bon fer del Restaurant Ginesta, des d’aquí vivament recomanat.

Anuncis