Qüestionant la xinesitat (i el glutamat monosòdic)

by jaumeduran

Un restaurant xinès molt poc xinès és el que hi ha al carrer Tajo, a Horta, Barcelona. Poc xinès perquè la decoració és discreta, feta amb gust; res de columnes recargolades de cartó-pedra de color daurat, -quan no groc-, lleons de color vermell, làmpares de paper pintades amb motius paisatgístics i llargs serrells de fils. Res del kitsch oriental tan extès. El Restaurant Xinés -sí, aquest és el nom que presenta, literalment, a la via pública- no ofen la sensibilitat estètica del client occidental.
No sóc gaire afeccionat ni amant dels restaurants xinesos, bàsicament perquè la cuina oriental no m’acaba de satisfer.  Concretament la tailandesa i la japonesa em desagraden. De la xinesa sempre en salvaria l’arròs. A veure, tampoc he tastat gaire cuina oriental més, vull dir que desconec, per exemple, la cuina vietnamita, o la cambotjana (aprofito per dir que tinc les meves reserves sobre l’expressió “cuina xinesa”; més avall, si el text no es fa massa llarg, en diré alguna cosa). Al Xinés d’Horta, però, m’hi agrada anar. És espaiós, amb aspecte de net, aplega una clientela no massa sorollosa, i té a disposició del comensal una cervesa d’ampolla. La marca és San Miguel, però què hi farem.
La C. no està gaire bé de la panxa, i pateix per si el que demana li farà profit o no. La P. diu que en aquell restaurant mai res del que ha menjat se li ha posat malament ni res. Es comenta que compren els ingredients al mercat d’Horta, a escassos deu metres del restaurant. El cert és que tot el menjar que hi he tastat no peca d’agressiu, ni de groller al paladar, tot el contrari, vol mantenir un punt de contenció, per no dir de suavitat.
Surt l’anècdota del “glutamato monosódico”. Explico als companys de taula que fa anys, al cap d’una estona d’haver sopat en un restaurant xinès -bastant de patacada- em vaig començar a notar símptomes d’excitació nerviosa, com si m’hagués pres tres cafès i dues coca-coles de cop. Tenia fins i tot el ritme cardíac accelerat.
-Això és que s’han passat amb el glutamato monosódico -vaig dir, dins del cotxe de no recordo qui anant cap a no sé on.
Feia poc s’havia parlat en premsa sobre els efectes que podia provocar aquest potenciador de sabor (E-621). Es veu que algú havia experimentat cremor a la nuca, nausees, sudoració i opressió toràcica justament en sortir de sopar en un restaurant xinès. Sembla ser que la cuina oriental l’utilitza força, però no està demostrat que sigui el causant d’alteracions greus -ni lleus- en la salut. Es creu, de manera força raonada, que és absolutament inocu. Però ja se sap, vivim en els temps de la confusió, el sensacionalisme i el desrigor informatiu, i en aquest sentit només cal entrar a internet i comprovar com en alguns llocs web s’atribueixen al glutamat monosòdic una terrible llista de desgràcies i funestes conseqüències: pot ser causant directe, diuen, de l’asma, la migranya, el dolor muscular, la diabetis, les inflamacions. Aquests catastrofistes i tremendistes fins i tot culpabilitzen el glutamat monosòdic de la depressió, l’autisme, la obesitat, els transtorns d’atenció, la hiperactivitat i altres malalties nervioses. Afirmen de totes totes que la indústria alimentaria l’utilitza impunement per provocar addicció a certs aliments, com ara sopes preparades, patates fregides i altres. En fi. Enmig d’aquest desgabell, com sempre passa, les veus autoritzades -que són les dels científics, experts i coneixedors en general- són les que menys visibilitat tenen, mentre que els amants del soroll i el catastrofisme proliferen i campen per la xarxa més frescos que una rosa.
De segon la C. es demana un pit de pollastre a la planxa. Tal dit, tal fet: apareix un pit de pollastre estricta i literalment a la planxa, acompanyat d’unes patates fregides llarges, rosses i boniques. Un plat que et pots menjar a qualsevol casa, restaurant o bar d’arrel autòctona. Aquell plat és el menys xinès que he vist mai en un restaurant xinès.
Tendim a parlar de “cuina xinesa” donant per fet que és el que ens donen a qualsevol restaurant que s’identifiqui com a xinès, sense caure en consideració que Xina és monstruosament gran, i que per tant no hi pot haver una cuina genèricament xinesa reconeixible com a tal. Als restaurants del China Town londinenc s’hi serveix una cuina que no té res a veure amb el que ens tenen acostumats aquí. Allà abunden, als aparadors, unes panòplies d’ànecs daurats que fan venir salivera només de veure’ls, que inunden el carrer d’una olor peculiar i incomfusible que mai no hem flairat per aquí. La cuina cantonesa s’ha de considerar xinesa, i és bén diferent de la resta. També crec que es dóna el fenomen de l’assimilació: estic convençut que els restaurants xinesos adopten conceptes de la cuina autòctona del país on es troben. Se m’acut d’exemple la forma de preparar la sípia, o algunes amanides. De fet, com deiem més amunt, si alguns ingredients són d’orígen local -segurament no tots- el factor autòcton hi ha de ser present per força. En fi, que segurament pretendre conèixer la “cuina xinesa” anant de tant en tant al restaurant xinès és una impossibilitat rotunda i a més a més del tot òbvia. Jo en tinc prou en saber si el xinès de torn és de patacada o és digne de tornar-hi.

Anuncis