Viure dels que venen (i no dels que tornen)

by jaumeduran

Amb el meu amic X. visito el Museu d’Història dels Jueus de Girona. La C. i la P. han preferit anar a mirar botiguetes i no ens acompanyen. Fem una visita tranquila, pausada, força completa. El museu és interessant, i tot hi està molt ben explicat. A la sortida, la C. i la P. ens esperen, amb la magnífica notícia que ja han reservat taula per dinar. Ens dirigim, doncs, cap al restaurant L’Àmfora, Casal del Pernil, situat pràcticament al davant del museu, al carrer de la Força.
L’entrada del restaurant és petita. Està ple i hi ha gent que s’espera. Sensació de saturació. A sobre, hi ha conflicte amb les reserves. La nostra, no consta enlloc. Es veu que l’home a qui han encarregat taula -el propietari- no ho ha apuntat, i a les dues ha marxat del restaurant, essent substituit pel seu fill. Al final, després d’uns moments de nervis entre el fill de l’amo i una cambrera, ens diuen que no ens preocupem i que la reserva se’ns manté. En sentir això, un grup de gent protesta: diuen que ells han arribat abans, que porten molt esperant i que a ells se’ls havia dit de bon començament que no s’admetien reserves. La C., amb molta mà esquerra, els ha explicat com havia anat tot, amb un to de veu prou musical com per amansir les feres, però sense oblidar-se de transmetre el subtil missatge que allò que els passava no era problema nostre. Al cap d’un minut ens criden. Tenim taula parada al menjador del pis de dalt.
El cambrer i fill de l’amo, un noi de cordialitat professional, per tant un pèl impostada, es mostra ràpid i eficient. No sabem si li agrada la feina, però almenys no mostra disgust a l’hora de fer-la. Pren nota de les begudes. Li demano una cervesa Estrella Damm.
-Ha de ser Moritz de barril. -em diu, amb to asèptic, mera informació factual desprovista de cap implicació emocional.
Li pregunto -de manera innecessària- si no té cap cervesa d’ampolla, i la resposta és la ja coneguda: només Moritz de barril. De nou, doncs, la vella decepció en relació a les cerveses i els restaurants. Em pregunto perquè a alguns restaurants els resulta tan complicat tenir un mínim assortit de cerveses d’ampolla. Què hi farem. Dues Moritz de barril, sisplau.
Ara ens pren nota dels primers plats del menú. Demano sopa de marisc. El cambrer fill de l’amo alça la vista de la llibreteta, em mira i m’informa que la sopa de marisc que té prové d’un tetra-brick, i em fa saber de manera ben explícita que la pretesa sopa no té cap qualitat apreciable.
-Abans que l’hagis de deixar a la meitat perquè no val res, prefereixo dir-t’ho. -em diu el noi.
Bé, doncs canvio. Amanida d’alvocat. I de segon vedella amb rovellons. Presa la nota, ens deixa.
Al cap de poc arriba la cervesa.
-Dues canyetes -diu, mentre diposita dues copes de 33cl. davant meu i del X.
L’error, un cop més. L’error tan extès de dir “canya” a tota quantitat de cervesa que prové d’un tirador de barril. Una canya és una quantitat de 20cl. servida en got petit, àgil de beure i fàcil de dosificar, però no una copa de trenta-tres, equivalent a una mitjana. Fem un glop llarg. La cervesa és un aperitiu magnífic, i una beguda saborosa, refrescant i reconstituent. Però ha de provenir d’una ampolla de vidre. Com era d’esperar, la Moritz de barril té un punt menys de gas del que caldria, i un pelet més d’amargor, en conseqüència.
Arriben els primers. La meva amanida no té res d’especialment remarcable. M’envaeix certa tristor quan veig que el complement de sofisticació que se li ha acudit al cuiner no és altre que una dosi de salsa rosa al mig del plat, salsa rosa d’aquella que es fa barrejant ketchup i maionesa. La salsa rosa i les hortalisses convinen d’una manera massa fàcil i massa aparent, sense cap profunditat, d’una manera, diria, quasi vulgar, com aquells maquillatges pensats per lligar a la desesperada. Malgrat tot, me la menjo de gust. Deia Sòcrates que la gana és la millor salsa. Arribats a aquest punt, fio fins la darrera de les meves esperances a la vedella amb rovellons.
Girona és contrada de vedelles. El meu esperit s’il·lusiona, doncs, amb l’expectativa d’una vedella tendra, gustosa, amb textura de fricandó, d’aquella que se’t desfà a la boca. Res d’això. La vedella que em serveixen era probablement la besàvia de totes les vedelles gironines. El guisat que li fa de base, de totes maneres, es podia considerar correcte.
La P. pregunta sobre la visita al museu. Inevitablement, saltem del tema jueu al conflicte entre Israel i els palestins de Gaza. Fins i tot en un grup d’amics tan ben cohesionat com el nostre, aquest tema pot ser susceptible de generar tibantors. Per això el tema es tracta amb cura, intentant de no ferir cap sensibilitat. Mirem de repartir el que queda de vi -un negre de la casa amb prou qualitat- i aquí pau i després glòria.
I amb tot això… les postres. Retorn a Catalunya passant per la crema. Per unanimitat, quatre cremes catalanes, dues de normals i dues sense cremar. El fill de l’amo ens en pren nota i es retira. Al cap d’uns segons, però, torna.
-La crema catalana se’ns ha acabat.
Doncs res, sempre ens quedarà el iogurt. Demano un iogurt natural, cremant el darrer cartutx de la meva ingenuitat, en imaginar que, si més no, el iogurt serà casolà i servit en un bol de vidre. Res d’això. El meu iogurt, en ple centre històric de la Girona Immortal, és un iogurt de marca blanca servit en l’envàs que pots agafar directament del supermercat, plantificat damunt d’un platet de postre blanc i amb una cullereta al flanc. Com que no ve acompanyat pel clàssic sobret de sucre, l’agafo i miro l’etiqueta: “Azucarado”, hi diu.
Una vegada, un director d’hotel de Granollers em va dir, referint-se al negoci de l’hosteleria: “No vivim dels que venen, vivim dels que tornen”. A l’Àmfora, Casal del Pernil, tot sembla indicar que han aconseguit fer-ho a l’inrevés, penso, tot constatant -ja al carrer- que el flux de vianants, passejants, turistes i humanitat en general que circula pel Carrer de la Força continua sent constant, regular i dens, i així des de fa hores. Molts centenars de persones passen cada dia per davant de l’establiment. Molts milers al cap d’un any, segurament.

Anuncis